La Sigil·lografia

És una disciplina que tracta de la morfologia i la tipologia dels segells que autentiquen els documents públics i privats a través de les èpoques, estudiant-los i classificant-los en qualsevol de les seves dues presentacions: matriu (instrument que serveix per a segellar) i empremta (resultat del segellat en diverses matèries). És una ciència auxiliar de la història i té, aixímateix, relació molt directa amb l’arqueologia, la diplomàtica, la paleografia, l’epigrafia, la iconografia, l'hagiografia, la biografia, la cronologia, la sumptuària i la indumentària.

Amb la finalitat de la seva catalogació, la sigil·lografia considera en el segell-empremta diverses particularitats: datació, dimensions, matèria, color, imatges representades a l'anvers i al revers, llegenda, sistema de fixació i persona o entitat a qui pot esser atribuït. Els estudis referents al segell-matriu són poc nombrosos a causa, principalment, de la circumstancia que sovint eren destruïts en morir la persona a qui pertanyien, amb la intenció d'evitar-ne l’ús indegut.

Els segells eclesiàstics són gairebé sempre de forma ovalada, mentre que la dels reis, els dignataris i les corporacions es circular.

La iconografia dels segells s’anà enriquint gradualment i adopta diferents representacions del personatge o l'entitat; complement quasi imprescindible es la llegenda que circumda el personatge o la representació.

A partir del segle XVI, la signatura va anar substituint progressivament el segell.

Els primers estudis seriosos sorgiren en publicar-ne col.leccions obtingudes a base de dibuixos i calcs i com a conseqüència del col.leccionisme, ja sigui de segells empremta o de buidatges d'aquests. I fou gràcies als inventaris que s'arriba a imposar la sigil.lografia com a veritable ciència.

Avui la sigil.lografia es troba íntimament relacionada amb l’arxivística i resulta indispensable en l’àmbit de la diplomàtica.