Articles de fons

EN MOTIU DEL 80è ANIVERSARI

DEL PRESIDENT DE LA NOSTRA INSTITUCIÓ

Estimat Armand, amic i President,

et conec personalment des de fa 15 anys, ara bé, el meu primer contacte virtual el vaig tenir fa molts més anys (a les darreries dels setanta), quant vaig descobrir l’existència de la revista Hidalguía, l’única revista en tot l’Estat que es dedicava a las ciències que a les hores començaven a interessar-me. Eren els articles sobre les Cases regnants d’Europa que anaves publicant regularment. La seva lectura va constituí per a mi una mena de revelació i fou el punt de partida de la meva afició veritable per la genealogia. Des d’aleshores ençà vaig començar a seguir els teus escrits sobre genealogia i heràldica que, per cert, no eren gens fàcils d’aconseguir i la troballa dels quals constituïa per a mi un veritable repte. Així, vaig anar trobant les teves importants aportacions a Historia y Vida, Miscellanea Barcinonensia, Archiv für Sippenforschung, Documentos y Estudios, entre altres publicacions.

 

Al mateix temps, vaig anar “descobrint” els arbres i les notes genealògiques que es troben al llarg del setze volums de la Gran Enciclopèdia Catalana (publicats entre 1969 i 1993), i que suposen una obra ingent d’investigació i erudició que constitueix el primer exemple d’un treball d’aquesta indole al nostre país i que malauradament no ha tingut gairebé ressò en altres iniciatives d’aquesta mena.

 

Malgrat certs miratges, avui vivim en una edat de ferro, que afecta també les nostres disciplines. Segueixen existint encara els vells prejudicis al voltant del estudi dels llinatges nobiliaris que no distingeixen entre el que és l’interès científic i rigorosament històric del que constitueix una buida inclinació elitista i/o superficial. La mateixa Gran Enciclopèdia Catalana, per tal de “modernitzar, alleujar i agilitzar” el seu contingut (en paraules de l’Editorial), l’ha aconseguit empobrir en haver eliminat de les darreres edicions un bon nombre dels arbres genealògics de l’Armand, sense adonar-se que constitueixen una part indiscutible de la nostra memòria històrica i una referència fonamental per a qualsevol estudi seriós en l’àmbit català. De vegades, dona la impressió de que per la majoria, no existís el passat en la veu dels antics llinatges de la Catalunya Vella durant tota l’Edat Mitjana i que varen fer possible la pròpia existència del nostre país, tret d’unes recurrents i carregoses referències identitàries; és com si el nostre passat llunyà mai no hagués existit i tot hagués aparegut de cop i volta al segle XIX.

 

 

Amb els temps es publicaren les teves contribucions en forma de notes genealògiques en l’obra Els castells catalans que s’ha reeditat recentment, els arbres genealògics en l’extensa obra Catalunya Romànica, o les teves monografies Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya, A la recerca dels avantpassats: Manual de genealogia, del Repertori de Grandeses, Títols i Corporacions nobiliàries de Catalunya  i del Nobiliari del Reial Cos de la Noblesa de Catalunya i ara ja s’anuncia el Manual d’Heràldica, que sens dubte es convertirà també en una eina indispensable.

 

 

Totes aquestes obres, l’Armand les ha dotat d’un segell de qualitat inconfusible i les ha fetes exemplars, imprescindibles. A més a més, hi ha hagut un extraordinari treball d’investigació que podria passar desapercebut al profà a causa del propi despullament gràfic i de l’esquematisme que caracteritzen un arbre o un estudi genealògic. Però l’Armand ens ha demostrat amb meridiana claredat que la genealogia és el resultat d’un lent i silenciós procés de reconstrucció que va donant vida a les vides passades, amb rigor, amb veritat, amb paciència, amb honestedat i molt sovint amb una gosadia admirable. I així, -com ja vaig escriure fa uns anys- “les branques dels teus arbres, Armand, s’enlairen per obra i gràcia del seu faedor i ens duen la memòria d’uns éssers desapareguts que ens expliquen la vida passada: tant dels fets politicomilitars com de les realitats socioeconòmiques. L’alçària de la teva obra ha permès que el teu nom sigui conegut per la comunitat científica d’arreu i, per això també, les teves pàgines i els teus arbres han patit el saqueig de la gent sense escrúpols que se’ls han apropiat sense citar-ne mai la procedència…”

 

Com ja us he dit, fa uns anys vaig tenir la sort de conèixer l’Armand i avui gaudeixo del privilegi de formar part dels seus amics i poder, doncs, beneficiar-me del seu generós mestratge, dels seus savis consells, de la seva enriquidora experiència i del seu agosarat tarannà.

 

 

Vull acabar aquest escrit tot formulant un desig i crec que ho faig també en nom de tots els que t’estimen i respectem: Armand, espero que tan aviat com sigui possible -amb ajuts institucionals o d’altra mena- es posin els mitjans que calguin per tal de veure editat tot el teu Nobiliari General de Catalunya, aquest projecte que tu mateix qualifiques com el teu opus magnum i que sens dubte constituirà la corona de tota la teva obra. Que així sigui i que puguem continuar gaudint de la teva saviesa, del teu esprit i de la teva companyia!

Per molts anys!

Pedro Moreno i Meyerhoff

Vicepresident de la ICGenHer

 

 

*   *   *

CATALUNYA UN PAÍS SENSE ESCUT

Com diu la meva bona amiga Eulàlia Duran i Grau, la filla d’Agustí Duran i Sanpere, un historiador molt conegut a Catalunya, totes les nacions han procurat forjar una pròpia imatge, una imatge que és estimada i en la qual es creu, una imatge construïda per un entramat ideològic, fet a base de milers de llegendes, de símbols, etc. L’origen de les nacions ha estat motiu d’interès i les llegendes han servit per explicar-les. Al segle xv, tot Europa recorregué a les seves llegendes i en forjà de noves per tal de prestigiar-les i prestigiar-se ells com a nacions. Com deia jo en el meu llibre Els quatre pals. L’escut dels Comtes de Barcelona, que va sortir l’any 1994, aquesta descripció sobre la funció social de les llegendes es pot aplicar perfectament a l’explicació de l’origen de l’escut dels comtes de Barcelona, que havia esdevingut fins ara un dels símbols de la nació catalana, de Catalunya. Però amb la promulgació de l’Estatut de Catalunya, el nostre és l’únic país de tot el món que no té escut. Oficialment, legalment, no té escut. També és l’única autonomia de l’Estat Espanyol que no en té. Bé, l’origen de l’escut, tots el sabeu, és una llegenda que com he dit, en el segle xv o xvi el primer que en parla és Antoni Beuter, que és un historiador. Suposo que se la devia inventar: el comte Guifré el Pilós, que està ferit a la seva tenda, i llavors l’emperador Carles el Calb va a visitar-lo, i li diu que li vol concedir un favor, que li demani el que vulgui, i li diu: «Senyor, jo només tinc un escut d’or, un escut groc, d’or, daurat, i m’agradaria que m’hi poséssiu un senyal.» I llavors l’emperador, amb quatre dits de la seva mà els posa en una de les ferides que tenia el comte Guifré el Pilós, i així ensangonats els posa sobre l’escut, i ja tenim ja els quatre pals, no les quatre barres; perquè són pals i no barres. Té, doncs, un origen llegendari perquè mai no va existir aquest fet. Suposo que Beuter la deuria agafar en base a la també llegenda de l’origen de l’escut i la bandera d’Àustria, basada en el fet que un duc d’Àustria va quedar tan ferit que anava amb tot el vestit blanc ple de sang, però en treure-li el cinturó, la part del vestit que era al dessota va quedar blanca. Bé, aleshores, el primer escut que va aparèixer a la Península Ibèrica, i el segon d’Europa, és el dels comtes de Barcelona, del qual tenim constància i prova des de l’any 1150 en un segell de Ramon Berenguer IV que penja d’un pergamí seu. I s’hi veu ell, el comte, muntant a cavall, portant un escut defensiu i una llança. A l’escut es veuen unes franges verticals, i a la banderola de la llança, unes faixes horitzontals. Aquest és el primer que tenim. Antigament, dels pals heràldics, perquè els pals en heràldica són verticals, abans se’n deien barres. Però no és correcte; en heràldica els pals són verticals, les faixes són horitzontals, les bandes són diagonals, de dalt a la dreta de l’escut a l’esquerra de baix de l’escut, i les barres són al revés, diagonals que van de l’esquerra de dalt de l’escut a la dreta de baix de l’escut. No de qui el mira, sinó de l’escut. Per tant, n’hem de dir sempre pals. La bandera dels comtes de Barcelona era una bandera heràldica en què els pals s’han convertit en faixes. Tant l’escut com la bandera de la família dels comtes de Barcelona van ser territorialitzats per la pròpia voluntat dels sobirans i van passar a ser l’escut i la bandera del Principat de Catalunya. L’Estatut d’Autonomia de l’any 1979 no esmentava l’escut, només esmentava la bandera a l’article 4.1. Deia: «La bandera de Catalunya és la tradicional de 4 barres vermelles amb fons groc.» I l’Estatut que ara està al Tribunal Constitucional, malgrat la descripció tècnica i científica que vaig fer a tots els grups parlamentaris, com a assessor d’Heràldica i Genealogia de Catalunya que sóc per nomenament presidencial, no ha servit de res, no n’han fet gens ni mica de cas. Aquest Estatut diu que Catalunya té com a símbols nacionals la Bandera, l’Himne i la Festa. I diu que la bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles amb fons groc. La festa de Catalunya és la Diada de l’Onze de Setembre, i l’himne de Catalunya és Els Segadors. Per tant, no tenim escut. El timbre de l’escut, o sigui, allò que va damunt seu —generalment una corona o un casc— indica la categoria de la persona o l’ens corresponent. Doncs bé, el timbre que correspon a l’escut de Catalunya no pot ser una corona de comte Títol del Regne, com molta gent es pensa, perquè aleshores seria comparar els comtes sobirans de Barcelona amb, per exemple, el comte de Godó, o el comte del Montseny, que són títols nobiliaris del Regne. A finals del segle xvii o principis del xviii, es va fer una catalogació de totes les corones, dient, el baró tindrà aquesta, el vescomte tindrà aquesta, el marquès aquesta, el duc aquesta, el rei aquesta, etcètera. I què passa amb l’escut de Catalunya? Quin timbre cal que porti? Bé, el nostre comte era un sobirà, no ho oblidem. Tan sobirà com ho podia ser un rei o un emperador. Avui dia, la corona que atribueix sobirania és la corona reial. I ha deixat de ser exclusivament una corona de rei.

Jo em dedico a fer els escuts i les banderes de tots els municipis de Catalunya, i em trobo que algunes vegades la gent diu: «No volem una corona mural perquè és la corona republicana.» És absurd. Itàlia, l’any 1905, quan era una monarquia, va regular que tots els municipis portessin corona mural per poder saber si es tractava d’un poble, una vila o una ciutat. Per tant, és absurd dir que és una corona republicana perquè també a Anglaterra, que és una monarquia, la majoria dels municipis tenen una corona mural. Altres no volen la corona reial perquè diuen que és la corona borbònica. Absurd, tan absurd com el cas anterior. No és una corona borbònica, és una corona reial, sigui quina sigui la dinastia regnant (Savoia, Habsburg, Orleans, Borbó, etcètera). Però és que és més: avui dia, com dic, ja deixa de ser una corona reial per ser una corona de sobirania. Què ha passat amb aquests països que havien perdut la seva sobirania per l’ocupació soviètica? Doncs que quan l’han recuperat, també han recuperat els seus escuts, i tenim que avui dia Geòrgia té una corona reial, Hongria té una corona reial, Montenegro té una corona reial, Sèrbia té una corona reial, Rússia té una corona imperial —no crec que Putin sigui l’emperador de Rússia, encara que ho pretengui—. No ha de molestar als republicans, i a vegades penso que potser no tenim escut perquè no hi volen posar corona reial. Però és que la corona reial la tenim ja a la ciutat de Barcelona, perquè la ciutat de Barcelona era cap i casal d’un país sobirà. Vam perdre la sobirania el 1714 quan vam ser annexionats a Castella por justo derecho de conquista, segons paraules de Felip V. És curiós el que passa a Catalunya, que es discuteix molt si som o no una nació, però quan es tracta dels nostres símbols nacionals, sembla que no interessen a ningú, sembla que hi hagi un interès per desnacionalitzar el país. No oblidem que hi ha dos tipus de nacionalisme: un nacionalisme imperialista i un nacionalisme d’alliberament. Els estats francès, espanyol, anglès, italià, etc., són nacionalistes imperialistes, en canvi, els nacionalismes irlandès, català, cors, bretó, etc. són independentistes. En conclusió, què ens passa? Doncs que no tenim escut i hi ha un país veí —Aragó— que diu que el nostre escut és seu. Aragó té un escut quarterat, on al primer quarter hi ha l’arbre de Sobrarb amb una creu al damunt, sobre árbol. Aquest escut se’l van inventar al segle xvi, i fa referència a un llegendari regne de Sobrarb que no va existir mai. Al segon quarter porten la creu d’Iñigo Arista o creu blanca d’Ainsa. Aquest seria el senyal que més correspondria a Aragó. Els nostres propis sobirans parlaven d’aquest escut com El antiguo señal del Reino de Aragón. El primer que l’esmenta és Pere el Cerimoniós. Abans de 1340 mai no se n’havia parlat. També és basa en una llegenda. Al tercer quarter hi ha la creu vermella d’Alcoraz, també fonamentada en una llegenda: quan Pere I d’Aragó va conquerir Osca, a la batalla d’Alcoraz hauria matat quatre reis moros i llurs caps cantonegen la creu. També en parlen els nostres sobirans, i l’anomenen El escudo moderno de Aragón. I al quart quarter hi ha el de la segona dinastia que va regnar a Aragó, la dinastia barcelonesa dels Bel·lònides.

La bandera d’Aragó, diu l’Estatut d’aquesta comunitat autònoma, es la tradicional amarilla, con cuatro fajas rojas, que és la nostra. Però és clar, com que saben que és la bandera de Catalunya, no la poden posar sola, i aleshores estan obligats a posar-hi l’escut.

L’any 1982 es va obrir per primera vegada el sepulcre del comte Ramon Berenguer II Cap d’Estopa i el de la seva besàvia, la comtessa Ermessenda de Carcassona, que són a la catedral de Girona, i van comprovar que els dos sepulcres, que eren d’alabastre, aquest alabastre només era un revestiment enganxat amb ciment al primitiu sepulcre romànic de l’època de la defunció. Aleshores, quan el van desenganxar, es van trobar amb la gran sorpresa que estava tot pintat amb franges verticals d’or i vermelles. Es va fer una anàlisi química dels pigments, i els tècnics van dir que sí, que podia ser del 1082, quan va morir Ermessenda. I com que en aquella època encara no existia l’heràldica, això vol dir que els comtes de Barcelona ja usaven aquest senyal, un senyal preheràldic. Però algun heraldista espanyol, concretament Faustino Menéndez Pidal, va dir que aquell senyal el va fer pintar Pere el Cerimoniós quan al segle xiv va fer traslladar els sepulcres des de la galilea a l’interior de la catedral i va fer-hi posar les planxes d’alabastre. Quina cosa més absurda! Fer pintar el sepulcre per després tapar-lo amb ciment? No té sentit.

Un altre aspecte que volia tractar de l’escut dels Quatre Pals és el de la corona que ha de portar com a timbre. Pere III el Cerimoniós és el primer monarca català que usà una corona molt senzilla que deixa veure una i dues mitges flors de lis. D’aquest tipus de corona se’n diu coronell. Totes les corones anteriors a aquella catalogació que abans he esmentat, que es va fer a finals del segle xvii o a principis del xviii, són anomenades coronells, i tots els coronells són oberts, només són tancades amb diademes les corones d’emperador, de rei i de príncep. Quan Franco va convertir Espanya en un regne sense rei, va timbrar l’escut d’Espanya amb un coronell procedent d’un dels escuts emprats pels Reis Catòlics i també va prendre l’àguila —la gent en deia la gallina— de sant Joan Evangelista, que també era un símbol dels Reis Catòlics. A aquell coronell els heraldistes de l’època li van donar el nom de corona real abierta. És absurd, perquè totes les corones reials són tancades, per definició. L’escut que hauria de ser l’oficial de Catalunya hauria d’anar timbrat amb una corona reial, que indica sobirania, i la seva forma hauria de ser la d’un escut rectangular quadrilong apuntat, que és la més comuna, sobretot a l’edat mitjana, a Catalunya. Molta gent, de Catalunya i de fora, com a assessor d’Heràldica i Genealogia de Catalunya que sóc em fa consultes i una de bastant freqüent és saber quin és l’escut de Catalunya. Jo els dic que Catalunya no té escut oficial. I quin és el perill d’aquesta situació tan anòmala? Doncs que els historiadors aragonesos que volen els Quatre Pals per a ells aprofitin l’ocasió per fer-lo seu.

Armand de Fluvià i Escorsa